Entrevista amb un dels spotters pioners del Prat, Jordi Rull

Entrevista amb Jordi Rull, un dels spotters més veterans del Prat.

 


La meva especialitat es la del periodisme aeronàutic. Desde l’any 1998 he estat corresponsal de la revista Aviación Deportiva en la que he publicat nombrosos reportatges de museus aeronàutics, festivals i exhibicions aèries.
He estat sempre un impulsor de la creació del Museu Aeronàutic de Catalunya i he format part de l’equip encargat de senyalar les directrius del projecte del Centre Cultural Aeronàutic que AENA ha construit a l’Aeroport de Barcelona.
Com aeromodelista vaig fundar als anys 60 el club Alas Pratenses practicant i desenvolupant les especialitats de vol circular i de vol radiocontrolat. Actualment soc vocal de la Junta Directiva de l’Associació Spotters Barcelona-El Prat.

 

Des de quan fas fotos als avions, i havia més gent com tu?

Faig fotos d’avions des d’els anys 50. En aquell temps crec que era l’únic que ho feia. Això no vol dir que hi hagués altres, com l’Adolf Malet, que també ho fecin, encara que no recordo haver trobat mai ningú. (L’Adolf treballava a l’aeroport i feia les seves fotos dins, jo estava a fora).


D’on ve la paraula spotter?

A la II Guerra Mundial durant la Batalla d’Anglaterra els anglesos tenien els primer radars per detectar l’arrivada dels avions alemanys que anaven a bombardejar Londres, però encara eren molt rudimentaris i per tant poc fiables. Llavors van situar voluntaris, gent gran que no 1 – He estat President de l’Associació d’Amics de l’Aeronáutica des de la seva fundació l’any 1993 fins la seva fusió l’any 2001 amb la Fundació Parc Aeronáutic de Catalunya, de la que actualment sóc patró.

Podien anar al front, a dalt de terrats i taulades de cases de la costa, equipats amb llargavistes i telèfons que, quan veien venir les formacions alemanyes, avisaven al centre de control anglés especificant quants avions veníen, si eran caces o bombarders, etc. Aquets observadors els denominaven spotters i d’aquí ve la denominació dels spotters actuals.


Amb les càmares d’abans  com  feieu per fer fotos tan a prop dels avions?

En aquells dies l’aeroport no estava vallat i podies aproparte a capçalera de pista, sense pasar-se es clar, per fer les fotos dels avion aterrant. Per fer les dels que estaven aparcats a la plataforma tenías que conèixer algun mecànic que et pogués acompanyar-te fins l’avió que t’interesava. I si li demanaves et feia la foto a tu al costat de l’avió!

 

Alguna anècdota interessant?

Més d’una vegada me he tingut que discutir amb la Guardia Civil que no li agradava que fes fotos als avions, però potser l’anécdota més curiosa es la d’una vegada que estava a capçalera de pista esperant que aterrés un avió americà que era nou per a mi. Era els anys en que els vaixells de la VI Flota atracaven al port de Barcelona, i sovint venien avions al Prat portant el correu o personal. L’avió continuava donant voltes a baixa altura i jo esperant que és decidís aterrar. Al final ho va fer i li vaig poder fer la foto. Però llavors va apareixer un jeep amb uns soldats i em van preguntar que hi feia allà, em van detenir i em van portar a la torre de control. Una vegada aclarida la questió em van deixar anar a casa. Donç resulta que el pilot americà no es decidia aterrar perque veia que hi havia algú, jo, a prop de la pista, i jo no m’en anava esperant que aterrés per fer-li la foto!
Quiné s el millor dia que recordis fent spotting?

Un dels millors dies de spotting es el dia de la visita organitzada pels spotters que AENA fa a l’aeroport del Prat.

 

 

En què veus que ha canviat molt l’aeroport del Prat?

Han canviat tantes coses que es faria molt llarg enumerar-les. Son molts anys fins arribar a aquest esplèndid aeroport actual pel que hi passen 32 milions de passatgers.

 

Com feies per  saber els avions que arribaven i difundir les teves fotos sense internet?

En aquells temps havies de tenir algun conegut que treballes al aeroport i que et podia avisar de que havia arribat un avió que et podia interesar. L’altre manera era estar moltes estones de “guardia” a capçalera de pista. Llavors no hi havia més mitjà que el correu per enviar fotos als companys.

 

Em vas parlar sobre la necessitat de que hi hagi un museu aeronàtuic al Prat, com està el tema?

Crec que Catalunya, que té tota clase de museus, de trens , de vestits, de perfum, etc li fa falta un museu d’aviació. I donat que El Prat és el bressol de l’aviació catalana ( recordem La Volateria, el Camp Francés, el Canudas, etc) creiem que seria El Prat on tindria que estar situat aquest museu. Devant de les nostres insistencies i propostes de col·laboració finalment AENA ha construit el Centre Cultural Aeronàutic ( el museu que tots voldriem) segons un projecte que li vam presentar. Es tracta d’un centre on es podria veure la història de l’aeroport, com funciona l’aeroport del Prat, maquetes dels avions de les aerolínees que venen al Prat,  avions i motors, etc. Fa dos anys que està construit però encara no s’ha decidit possar-ho en marxa.

 

Veus molta diferencia entre Espanya i altres països europeus?

A Espanya només hi ha un museu d’aviació: El Museo del Aire que està a Cuatro Vientos (Madrid) i és del Ejército del Aire. A finals de juny vam anar al festival aeri de Duuxford (Anglaterra) on hi van participar més de 50 avions de la II guerra mundial perfectament conservats en vol. Doncs només a Duxford hi ha 3 museus d’aviació: l’anglés, l’americà i el de la Batalla d’Anglaterra. Ho sigui que allà en aquell camp d’aviació hi tenen més museus que en tota España. Crec que hi han més de 20 museus d’aviació a Anglaterra. Ja pots veure la diferència.

 

Per què creus que aquí la gent té menys cultura aeronàutica?

Crec que des de la nostra guerra civil la gent sempre ha associat a l’aviació amb els militars. Sobre tot amb els que van guanyar la guerra. I realment així ha esta durant els anys de la dictadura. Mai hi ha estat l’aviació popular. Estava reservada als militars de l’Exèrcit del Aire, als pilots de Iberia, que la majoria procedien del mateix Exèrcit de l’Aire, i els que volaven als aeroclubs que, fora d’aqui a Catalunya, estaven casi diria reservats als “señoritos”. També s’ha de dir que l’aviació no és precisament barata i que l’Administració per compte de facilitar les coses, segueix amb unes normes antiquades que no fan res més que complicar les coses dels que volen gaudir de les diferents modalitats aeronàutiques.

 

Un consell per les noves generacions?

Doncs que volar és molt bonic i no tant perillós com pensa la gent. Al aeroclub sempre deien que els socis tenien més accidents quan anaven al camp amb el cotxe que no volant. Afortunadament avui dia hi ha varies opcions per practicar l’aeronàutica: el vol de velers, els ultralleugers, el parapent, el paracaidisme, el vol esportiu, el vol acrobàtic, el vol en globus i si tant m’apures diré també el vol virtual, cada dia amb més adeptes, i el aeromodelisme radiocontrolat…sense oblidar-se de nosaltres: ELS SPOTTERS.

Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported El contingut d'aquesta entrada es troba sota la llicència Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported.



Els comentaris estan tancats.